AGRAïMENT A L' AJUNTAMENT DE CIUTADELLA

Aquí teniu un escrit que ha sortit al diari Menorca aquest dies en referència a una bona feina que s'ha fet en la zona marítima que estem intentant protegir.  Un nombrós grup de banyistes de Cala Avellana, que es troba entre es Castellà i sa Caleta i els escoltes de Sant Antoni Maria Claret, volen agrair els treballs de balissament aquàtic que s' han fet des de l' area de Mediambient de l' ajuntament de Ciutadella i concretament pel Sr. Xavier Cardona, fent així molt més segura aquesta popular arraconada, que estava saturada de tot tipus i mida d' embarcacions. Aprofitem també per demanar a joves i majors que tirin els fems que generen en les seves estades vora el mar als respectius contenidors per favor, no al terra o al mar en aquestes i altres zones de costes, les quals i molt sovint estan plenes de llosques, gots, plàstics, papers i altres coses (replans de sa Farola i Platja Gran especialment) . Gràcies i Bon Estiu.

AVUI PARLEM DE LA DONZELLA!


La donzella, la guiula, la juliola, la julivia, la senyora o la senyoreta (Coris julis) és un peix osteïcti de l'ordre dels perciformes i de la família dels làbrids. Els exemplars mascles poden assolir els 25 cm de llargària (els exemplars majors de 18 cm són tots mascles). Cos allargat, fusiforme, comprimit lateralment i no gaire gros. Tenen un nombre de vèrtebres que oscil·la entre les  25-26.  Recobert d'escates molt petites i que fan que la seua pell sigui escorredissa. El cap és allargat, sense escates i no tan comprimit com el cos.  La boca i els ulls són petits. Els llavis són molsuts. Les dents són canines. Té els flancs de color roig recorregut per ratlles longitudinals i molt vistoses. Sobre l'opercle, una petita taca blava.  Té una aleta dorsal amb els dos primers radis espinosos més llargs que la resta (bastant desenvolupats en els mascles). Les pectorals (molt mòbils) i les pèlviques són curtes. La caudal és arrodonida. Presenta dimorfisme sexual: el mascle és de color verd i blau amb línies vermelles i una taca negra a la base de la dorsal. Les femelles són de color marró amb tons taronges no molt vistosos. Quan canvia de sexe, presenta una coloració intermèdia. Tot i així, la seua coloració canvia també segons l'edat, l'època de l'any i la fondària en què viu. És sexualment madur quan arriba a 1 any de vida i hermafrodita proteràndric (les femelles passen a mascles, però no ho fan totes: això depèn de la proporció de sexes de la població). En general, entre l'abril i el juliol és quan es reprodueix Durant aquest període el mascle dominant neda amb l'aleta dorsal aixecada i és molt territorial. Els ous són pelàgics. És molt voraç i menja gastròpodes, equinoderms (eriçons de mar i estrelles de mar), gambes, cucs, isòpodes i amfípodes, els quals tritura amb les dents. Apareix a zones rocalloses amb algues i a praderies de Posidònia  a temperatures compreses entre els 18 i els 22ºC i fins als 120 m de fondària,  tot i que és més freqüent de veure-la fins als 60.

AVUI PARLEM DE L' ESPARRALL!

L'esparral o pinta (Diplodus annularis ) és un peix teleosti de la família dels espàrids i de l'ordre dels perciformes. Pot arribar als 24 cm de llargària total. El dors és ovalat, alt i comprimit lateralment. La boca és petita, terminal i una mica protràctil. Presenta diverses fileres de molars a cada mandíbula. També té incisius. Té una aleta dorsal. L'aleta pectoral, punxeguda, és quasi més llarga que el cap. Les pèlviques són curtes. L'anal és curta. Les aletes pèlviques són de color groc. Té una petita taca negra a la base de les pectorals. De color verd al dors i blanc als flancs. Té una taca negra en forma d'anell a la base de la cua. La maduresa sexual arriba amb una talla de 10 cm i pot presentar sexes separats o ser hermafrodita proteràndric. Es reprodueix entre febrer i setembre a la Mediterrània occidental.  Menja cucs, crustacis, mol·luscs gasteròpodes i equinoderms. És una espècie gregària costanera que prefereix les praderies de Posidònia i els fons sorrencs amb Caulerpa fins als 30 m de fondària. Aquest petit i simpàtic espàrid, resisteix bastant la contaminació existent a l'interior dels ports.

AVUI PARLEM DE LA SAUPA!


La salpa, aurada grisenca o saupa (Sarpa salpa) és un peix teleosti de la família dels espàrids i de l'ordre dels perciformes. És l'única espècie del gènere Sarpa. Pot arribar als 51 ctms de llargària total. El cos és alt i ovalat, comprimit lateralment amb el cap petit i el morro obtús. La boca és recorbada i petita. Les mandíbules són poc extensibles i disposen d'una filera de dents triangulars i tallants. Els ulls són petits. Té una sola aleta dorsal amb radis durs i tous, pràcticament de la mateixa llargària. La pectoral és curta. La caudal és escotada. El dors és gris. Els costats i el ventre són blancs. Té 10-11 línies longitudinals de color groc daurat, les línies superiors apareixen al cap. La reproducció té lloc entre els mesos de setembre i octubre. Arriben a la maduresa sexual a la talla de 20 cm. És hermafrodita proteràndric: primer és mascle i després es transforma en femella. Els joves són omnívors (mengen crustacis i algues), mentre que els adults s'alimenten quasi exclusivament d'algues (com ara, Ulva lactuca i Lavrencia pinnatifida) i fanerògames marines. És l'únic peix de la Mar Mediterrània que és herbívor en estat adult (altres peixos són herbívors a les etapes larvàries i juvenils, o omnívors quan són adults). Viu a la costa entre els 5 i els 70 m de fondària a praderies de Posidonia i a fons rocallosos amb abundant algues. La seua distribució batimètrica ve donada per l'alimentació, ja que és herbívor i a major fondària no creixen les algues de les quals s'alimenta. Sol viure en petits grups i té poc interés comercial.


AVUI PARLEM DE LA GRIVIA!

El tord verd, la grèvia, la grívia, el massot verd, la mostela o el xinet (Labrus viridis) és una espècie de peix de la família dels làbrids i de l'ordre dels perciformes. Els mascles poden assolir uns considerables 47 cm de longitud total. Presenten un cos allargat i una mica comprimit. El cap és més llarg que l'altura màxima del cos. Els llavis són gruixats i molsuts. Les mandíbules són extensibles i les dents còniques. La vora del preopercle és llisa. L'aleta dorsal és llarga. Les pectorals són petites i arrodonides. La caudal és ampla. La coloració és variable, ja que depèn de l'edat, del sexe i de l'hàbitat. És de color verd amb taques blanques i una línia longitudinal blanca ben visible en els joves. És hermafrodita proterogin. La reproducció es produeix entre l'hivern i la primavera, quan més a prop de la costa es troba. És un peix solitari que es recolza a les roques per descansar. Menja anèl·lids (cucs)  i crustacis. Viu a fons rocallosos i a praderies de Posidònia fins al 50 m. 

AVUI PARLEM DE L' ESPET

L'espet (Sphyraena sphyraena) és un peix de l'ordre dels perciformes, de forma molt esvelta, amb els ulls enormes i de mandíbula inferior clarament prògnata. Arriba a una talla: màxima de 165 cm, comuna entre 30 i 60 cm. Presenta un cos allargat i, lleugerament, comprimit propi d' un gran nedador.  Té escates cicloides. Línia lateral ben visible, gairebé rectilínia i amb 125/145 escates. Cap gran; opercle, totalment, escatós i amb una punta al seu marge posterior. Musell llarg i punxegut. Boca gran i horitzontal, amb la mandíbula inferior una mica prominent. Maxil·lar superior amb l'extrem anterior truncat i amb un lòbul carnós; l'extrem posterior, no arriba a la vertical del marge anterior de l'ull. Dents fortes, caniniformes i de mida desigual, sobre els maxil·lars i els palatins. Dues dorsals curtes i ben separades; la primera, amb espines fortes, s'inicia a la vertical o, lleugerament, per davant de l'origen de les ventrals, i la segona formada per radis tous i oposada a l'anal. Les aletes pectorals són curtes, d'inserció baixa i són menors que la longitud cefàlica. Les ventrals, petites i abdominals; la seua base es troba, més o menys, a la vertical de la primera dorsal. La caudal, bifurcada. Coloració general, verd marronós, gris verdós o groguenc; la meitat mig dorsal, amb una vintena de bandes transversals més fosques. Mostra una mucosa bucal groguenca. Presenta una regió ventral blanquinosa. La seva reproducció té lloc a finals de primavera i a l'estiu. Els ous són planctònics. S'alimenta essencialment de peixos però també de cefalòpodes i crustacis.   És una espècie pelàgica que habita per sobre dels fons rocallosos i sorrencs de la zona costanera, fins als 100 m. Es sol moure en moles que a cop fan excursions  a les zones portuàries i petites cales.

AVUI PARLEM DE LES PEGELLIDES!

Les pegellides o barretets (gènere Patella) constitueixen un gènere de cargols amb brànquies. Mol·lusc caracteritzat per les seves petxines calcàries, vagament cònica espiral i no. Les seves petxines són generalment ovalades amb un embalum prop del centre, encara que hi ha excepcions. Tenen dos brànquies en la majoria dels casos. En algunes espècies, només n'hi ha una, que sobresurt al costat dret. La vida d'aquests mol·luscs és variable, però generalment llarg. Es van registrar espècimens que van viure fa més d'una dècada. El temps de vida tendeix a disminuir a causa de l'augment en la quantitat de alimentació . Els espècimens que viuen a les roques estèrils tendeixen a créixer més lentament i viuen més que els que viuen en àrees amb disponibilitat d'aliments més. Per exemple, els individus de l'espècie Patella vulgata poden viure fins uns quinze anys, amb un creixement molt lent en les roques. Són molt comuns en les zones entre marees , que s'adhereixen a les roques . La majoria de les espècies s'adhereixen a les roques i altres substrats d'agafada protuberàncies i depressions de la superfície amb el seu poderós peu . També es pot pressionar contra les roques amb una força considerable, per protegir-se de les ones . Quan es prem, es pot segellar la vora de la seva closca contra el substrat, evitant la deshidratació durant la marea baixa. . Aquests cargols s'alimenten del general les algues que creixen en substrats. També pot menjar larves que es basen en el substrat, que són prou petites. El consum d'algues per aquests animals impedeix l'excessiva proliferació d'algues. Per tant, és fonamental per mantenir l'estabilitat de la xarxa alimentària. Entre els seus depredadors són estrelles de mar , aus marines i peixos.